Cinema soviètic

cinema soviètic

CONTEXT HISTÒRIC

Va des de la Revolució Russa fins poc desprès de la Segona Guerra Mundial.

A finals segle XIX els germans Lumiere van inventar el cinema. Els russos desconfiaven del cinema perquè pensaven que podia ser un mètode de control dels altres països sobre la revolució russa.

Després de la Revolució d'Octubre es va establir la URSS que considerava que el cinema era l’art més important. El va fer servir per controlar les masses i adoctrinar-les, ja que la gent era majoritàriament analfabeta.

CARACTERÍSTIQUES

CARACTERÍSTIQUES CONCEPTUALS

Gèneres principals:

Realisme socialista: esdeveniments que mostraven la Revolució Russa i els canvis socials
Històric: cinema a partir dels anys 30 que relatava la història des del punt de vista que interessava políticament.

El proletariat era el protagonista de les històries.

S'exaltaven els sentiments obrers i nacionalistes.

Els temes principals eren la crueltat de l'enemic i l'avenç social.

Contingut polític i propagandístic, es basava en el proletariat

Corrents:

Cinema experimental: s'encarrega de trencar amb els estàndards del cinema americà. Amb l'arribada d'Stalin al poder aquesta corrent es va acabar.

Cinema propagandístic/ adoctrinador: Recreava escenes del passat barrejant la ficció i el documental. Era una eina adoctrinadora. El fet de comptar amb uns nivells alts d'analfabetisme en la seva població, va fer del cinema soviètic una importat eina alliçonadora.

Cine amb ideologia col·lectivista: El protagonista individual es veu substituït per el proletariat com a col·lectiu. Aquest canvi ve donat per les idees polítiques del moment. Buscaven que els espectadors es veiessin reflectits en aquest col·lectiu.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS

Van exaltar l'ús conscient del muntatge cinematogràfic i van proposar importants innovacions a aquesta tècnica amb teories com l'Efecte Kuleshov. Aquest efecte relaciona simbòlicament els diversos plans per crear nous significats.

Amb l'arribada del cinema sonor els cineastes soviètics també van aportar importants teories entorn a l’ús del so al cinema.

En reinventar el muntatge van néixer dues corrents:

Fàbrica de l’actor excèntric i cinema puny: interpreten el muntatge com un xoc per impactar a l'espectador. Ajuntaven imatges per a que el públic reflexionés. El màxim referent va ser Eisenstein, que també feia ús de l'Efecte Kuleshov.
Cinema ull: plasmar el món de manera realista, sense artificis. Precedeix al cinema documental.

Tipus de muntatge:

Muntatge rítmic: les imatges segueixen el ritme de la música.

Muntatge tonal: ritme de la música i connotació emocional. Més simbòlic, poètic.

Muntatge intel·lectual: és un muntatge de sons i harmonies des d’un punt de vista més intel·lectual, un muntatge simbòlic.

DIRECTORS

Tots tres van ser aprenents de Kuleshov.

SERGEI EISENSTEIN

Va ser el més important cineasta soviètic que, amb el suport econòmic de la Unió Soviètica, va crear autèntics clàssics del cinema universal.

Experimentar con el muntatge, per els cineastes soviètics era el punt clau de tot el llenguatge cinematogràfic.

La seva carrera cinematogràfica comença amb El diario de Glúmov, un curtmetratge sobre els interessos i potser l'avarícia de les persones. Més tard, roda La huelga, el seu primer llarg, que en sis actes recrea una vaga de treballadors a una fàbrica. Va marcar molt la seqüència en que, fent ús de l'Efecte Kuleshov, relaciona imatges dels manifestants amb imatges d'un escorxador.

El més important a part de les parts tècniques és que el protagonista eren les masses.Tenia un fort sentit polític en tota la seva ideologia.

VSEVOLOD PUDOVKIN

El tret més destacable d'aquest director va ser el fet de definir un protagonista individual amb drames personals a les seves històries a diferència del que estava establert aleshores al cinema soviètic, on el protagonista era col·lectiu, tot i que mantenia aquesta connotació o referència a les masses. Preferia els plans més tancats que no els generals i defensava el muntatge a posteriori, sense tanta planificació prèvia.

La que és considerada la seva millor pel·lícula és La Madre, que plasma la lluita d'una dona contra el zarisme, convertint-se en tot un símbol de la dona soviètica.

Dziga Vertov

Defensava la corrent del Cine Ull. Pel·lícules molt realistes i naturalistes, gairebé documentals. Es gravaven escenes reals del dia a dia amb càmeres ocultes i sense permisos. No va tenir massa popularitat.

A més, també va publicar les seves teories sobre cine, que es poden trobar al Manifest Kinoki. Com a síntesi entre la seva carrera com a cineasta i les seves idees teòriques, trobem El hombre de la cámara, una peli que relata la vida diaria a una ciutat dela URSS mentre que fa un homenatge al cineasta i al "darrere de les càmeres".