AUDIOVISUALS
2020-2021
BLANK
La exposició tracta de les diferents mirades que podem donar i els diversos diàlegs que podem tenir de cara a la relació entre Àfrica i Occident. L’artista ho fa a partir dels seus diversos viatges a l’Àfrica i el recull fotogràfic que n’ha tret de cadascun.
El primer de tots és el seu propi àlbum familiar fotogràfic a partir del qual la Lurdes desenvolupa una autocrítica de la representació occidental de la Àfrica subsahariana (Tanzània). Ens mostra quins comportaments s’han normalitzar des de l’època colonial i amb aquest projecte pretén que en siguem conscients i tinguem la oportunitat de canviar com veiem el món. Ens parla dels estereotips, de que tot el que ens mostren i creiem cert de les cultures africanes és fals i no és més que una manera de demostrar i argumentar la superioritat de l’home blanc envers la resta de la població.
Aquesta exposició ha estat feta per la Lurdes R. Basolí i no ha estat comissada per ningú. L’exposició està situada a Roca Umbert i va des del 21 de gener al 28 de març. L’estil és fotogràfic i la corrent és la fotografia contemporània.
L’exposició està en una sala rectangular de parets blanques amb les fotografies posades per les parets. Quan entrem per la porta el primer que ens trobem és un seguit de portafolis transparents amb les fotos del primer viatge a l’Àfrica que la Lurdes va fer. Aquesta va ser fet durant el 1998 amb la seva família (pare, mare, germà petit i ella). Ens mostra una mirada turística i com ells s’esperen trobar una Àfrica màgica, en mig de la sabana, salvatge i lliure. I que com això és el que estan buscant, això és el que troben.
A la següent paret trobem en un gran mida la imatge que va inspirar aquesta exposició. En la imatge hi trobem el seu amic que va conèixer en el seu segon viatge a Àfrica, en Kimotonge Tot i aparèixer al centre de la imatge no és ell qui està enfocat (degut a un error de càmera) sinó unes turistes russes que surten de fons. Això la Lurdes ho va interpretar com la mirada blanca, ja que sense importar el que hi ha al davant o en un primer pla, la mirada es dirigirà cap a on més li interessa o li convé. Amb aqueta reflexió al cap va tornar a mirar l’àlbum familiar del primer viatge i amb tota la vida que havia viscut des de llavors i tot el que havia aprés, va mirar les imatges amb uns altres ulls i va ser capaç d’autocriticar els seus propis records i crear aquesta exposició.
Al costat d’aquesta imatge hi ha un vídeo del seu primer viatge amb imatges o vídeos superposats del “Gran Safari” de Russell. Fa referència a que quasi bé el segle de diferència entre les dues gravacions, la nostra actitud cap al món africà continua sent la mateixa. Fins i tot en un moment del vídeo apareix ella entrant en una casa dels massai i hi ha un altre vídeo que és quasi idèntic del “Gran Safari”.
A les dues últimes parets hi trobem el diàleg de fotos que mantenen per WhatsApp la Luredes i en Kimotonge.
Finalment hi ha les imatges del colonitzadors i fotògrafs causants de que tinguem aquesta visió colonialista avui en dia.
Diàleg línial
Aquesta peça ocupa una de les parets més llargues de la sala i una petita part d’una de les més curtes.
Està dividida en tres parts horitzontalment, una línia de cinta negra que serveix com a línia temporal. Les fotos que ella li envia estan a sota d’aquesta línia i amb les que ell li respon a sobre, donant pas a aquesta conversa d’imatges en la qual cadascun d’ells li mostra el seu món a l’altre. La línia del temps esta organitzada linealment al estil occident.
Aquest conjunt d’imatges obre un diàleg en el que podem veure una conversa sense paraules a partir de la qual descobrim que realment no som tan diferents i les nostres vides i experiències s’assemblen més del que pensem. Amb aquesta obra la Lourdes pretén trencar amb la mirada colonitzadora superior per mostrar-nos quina és la realitat que viuen i com realment no som tan diferent.
Trobem que l’artista ens situa en tres contextos diferents, en els primers viatges colonitzadores en els quals es va implementar la fotografia, en el seu primer viatge a l’Àfrica, juntament amb la seva família, i en el seu últim viatge en el qual va conèixer al Kimotonge.
El paral·lelisme entre aquestes tres línies temporals ens diu que tot i que la societat hagi “avançat” en alguns aspectes, hi ha d’altes que no han canviat des de fa cent anys. Fa referència a la colonització i com aquesta ha donat pas a un turisme que fa que els turistes vagin amb aires de superioritat i s’esperin trobar quelcom salvatge allà on van. Fa una gran èmfasi en que allò que ens esperem trobar només ho trobem perquè és el que anem buscant i estem tan capficats en aquesta idea que no podem veure que és només això, una idea.
En poques paraules, l’objectiu de la Lurdes amb aquestes obres és que ens qüestionem la nostra mirada cap al món i si estem veient allò que esperem veure o el que realment és.
Opinió personal i activitat
Personalment m’ha agradat molt aquesta exposició.
De fet, la meva part preferida no ha estat la exposició en sí, sinó el taller que vam fer posteriorment en el qual la Lurdes ens animava a reparar el mal fet a algunes fotografies o a reconstruir el seu diàleg amb el Kimotonge de la manera que volguéssim. També em va agradar molt quan vam comentar amb ella les nostres creacions i vam poder conversar i tractar de mirar tant les obres com la situació actual de maneres diferents i trobar-li nous significats amagats a les obres.
Aquesta es la obra que vam crear a partir de les fotografies de la conversa entre la Lurdes i en Kimotonge. És una obra efímera ja que les fotos no estaven enganxades a la taula i només va poder ser vista i observada per els presents en aquell moment i a través de les fotografies que es van fer.
És una obra circular amb tres capes clarament identificables. La primera i central representa el com realment és la vida a l'Àfrica. A que l'envolta és la barrera d'imatges que ja donem persuposades de la seva cultura i que ens impedeix veure com són de debò des de fora. La última capa està formada tant per fotos d'ells com d'ella i representa el món en el que vivim actualment. El fet de que apareguin fotos de Kimotonge en aquesta apartat no és casualitat ja que està fet per que no sàpigues quines són d'ell i quines són d'ella i demostrar així que tampoc com tant diferents.
L'altre activitat consistia en reparar el mal que aquests fotògrafs colonitzadors havien fet i jo crec que els meus companys ho han aconseguit fer d'una manera molt creativa.